Generalitat de Catalunya - www.gencat.cat
llegir ens fa més grans Biblioteques Públiques de Catalunya Sant Jordi 2009. Llegir per Sant Jordi, llegir tot l'any.
llegir ens fa més grans Biblioteques Públiques de Catalunya Sant Jordi 2009. Llegir per Sant Jordi, llegir tot l'any.

Exemplar Únic

autor: Manuel Baixauli
Il·lustracions: Leonard Beard

llibre i ulleres sobre una taula

No hi ha més misteri. Un llibre petit, de tapes dures, negres, que put a pols i a humit, amb el títol Diàlegs a penes visible, gravat a la coberta. Tosc d’aspecte, més tosc encara si el mires per dins: fulls negres, sense marges, pintats a mà, amb tinta. No tots. Un —només un— de paper ocre, envellit, on hi ha —ho diré així— el pròleg, un text escrit amb ploma, en lletra d’insecte, poc intel·ligible, atapeït, també sense marges, on s’explica com llegir el llibre, com fer-ne ús.

una exfàbrica modernista de productes químics, restaurada, magníficament condicionada

Diàlegs existeix per a mi des de poc després del trasllat, quan per fi deixàrem la biblioteca vella —aquella cofurna curulla de volums— i estrenàrem aquest espai, una exfàbrica modernista de productes químics, restaurada, magníficament condicionada. Quin canvi! A banda que a penes ens podíem moure, allà passàvem fred a l’hivern i calor a l’estiu, i quan engegàvem estufes o l’aire condicionat es fonien els ploms. Ací tenim sempre la mateixa temperatura, jo treballe amb cos de camisa, ni fred ni calor. L’edifici és ampli, còmode, lluminós, emblemàtic. I està proveït com Déu mana. Hi ha, per exemple, la secció d’audiovisuals, cinema i música, que allà no teníem. Pel·lícules de Tarkovski, Ozu, Bergman, Bresson, Kiarostami, Oliveira, etc. I música, un fum: integrals de Bach, Monteverdi, Mozart, Bruckner… Per una volta no perd el tren, i vaig en primera. A l’entrada hi ha un rogle de sofàs i butaques on pots llegir llibres, diaris o revistes tan a gust o més que a casa; seients tous, comodíssims, on més d’un s’hi endormisca.

El trobí dins d’una de les últimes caixes

Diàlegs. El trobí dins d’una de les últimes caixes que duguérem de la biblioteca vella, pertanyia a una donació anònima. No era l’única caixa tancada que teníem allà. Com que no hi cabia res ni a les lleixes ni a les taules, el que rebíem quedava sense obrir, en espera del trasllat. No hi figurava el nom del donant, com tampoc hi figura l’autor, al llibre. Qui el féu? Sovint m’ho pregunte. El mateix donant? Qui fou, el donant?

Jo classificava i distribuïa els volums quan m’aparegué al davant aquella cosa negra. Un exemplar únic, aliè a la impremta, fet a mà. No m’hi vaig recrear: hi havia poc a veure, poc a llegir. Una simple curiositat. Però aleshores, mentre fitxava la resta de volums de la caixa, vingué Tadeu, em saludà, es quedà mirant els llibres classificats i clissà Diàlegs. Tadeu: vora quaranta anys, solter, no treballa, té una baixa per no sé quina malaltia, potser viu sol o amb els pares, disposa de tot el temps del món o això sembla, perquè ve cada dia des que som ací, a la biblioteca nova. Tadeu llegint el llibre Tadeu ho llig tot, tot, sobretot clàssics, i té inclinació pels escriptors maleïts. Literatosi aguda. Diu que parla i llig un grapat de llengües, sempre demana versions originals, que sovint ens manquen. Què faria, Tadeu, sense llibres? Lleig, flac, estràbic, maniós, introvertit, circumspecte, ulleres de cul de got. Sovint comentem lectures i ens en recomanem. L’última que m’ha suggerit: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline. Tadeu agafà el llibre negre, en llegí el títol, el va obrir i es quedà bocabadat. Cada full negre que passava augmentava la seua fascinació. Em va mirar, perplex. Li’n vaig explicar la procedència. Es parà a llegir el pròleg, però no l’acabà. «Me l’emporte», féu. «No, no pot ser —vaig dir—. No és de préstec, sinó de consulta. És un exemplar únic». «És clar —féu, decebut—. El fullejaré ací», i es dirigí a una taula buida, amb Diàlegs a les mans.

Vaig continuar la feina, i no hauria observat Tadeu si no fóra perquè sabia que aquell llibre només tenia una pàgina llegible, que la resta eren fulls obscurs, llisos, idèntics. M’hi vaig fixar perquè Tadeu passà dues hores mirant-se el llibre i perquè —això ho copsí després— Tadeu no parava de parlar.

Boig, pensí. Li falta un regó. De fet, és intel·ligent però té pinta de sonat, sempre amb gavardina, sempre mans embutxacades, i aquell esguard estràbic, excessiu. Cap dubte: la baixa li ve d’això.

A l’hora de tancar, vingué a tornar-me el llibre. Feia ulls de trastorn.

Va seure en la mateixa taula buida

L’endemà, Tadeu vingué a la biblioteca i em demanà, quasi sense mirar-me, com qui no ho vol, Diàlegs. Va seure en la mateixa taula buida, lluny de mi, i tornà —impossible no sotjar-lo— a parlar sol. I sol continuà xarrant els dies següents, davant d’aquell exemplar insòlit. Jo no gosava preguntar-li res; el seu aspecte m’inspirava desconfiança, estava més parc i eixut que mai. A més, hi havia aquella brillantor, aquell deliri, en els seus ulls esquius. Cada volta n’estava més convençut, del seu desequilibri, del fet que aquells dies patia una crisi. Passa sovint, amb els dements: tenen temporades. Feia por, i pena.

l’àvia em tornà l’exemplar amb els ulls plorosos

Pocs dies després, Tadeu deixà de ser l’únic usuari de Diàlegs. Hi vingué una àvia molt de poble, mai vista abans a la biblioteca, vestida de negre, amb un mocador al cap, que tenia escassa pinta de llegir. De fet, s’hi veia malament de prop, a penes distingia les lletres. Sabia llegir? No ho sé. Tenia relació amb Tadeu (mare?, tia?, veïna?) car havien entrat junts, i ell l’acompanyà fins a la lleixa on jo havia ubicat Diàlegs. Li’l donà, la féu seure a la taula habitual, la més tranquil·la, li explicà alguna cosa i la deixà sola. Sola? Al minut, la vella enraonava. No com Tadeu, que dissimulava, sinó amb gesticulació i veu excessives, que provocaren el xiuxiueig i el riure de joves que seien a prop. Dues hores després, l’àvia em tornà l’exemplar amb els ulls plorosos, infinitament agraïda.

Vaig assumir el compromís de donar hores i d’aplicar rigorosament els torns

Ella no vingué tant com Tadeu, però sí que tornà. I tant que tornà! Cada volta em duia pastes o galetes que ella mateixa havia fet. Aviat no foren sols, Tadeu i la vella, aviat vingué més gent. Tots nous a la biblioteca, tots buscant el mateix llibre, i arraulint-se a la mateixa taula per parlar sense destorb. Mentre algú tenia Diàlegs, sempre hi havia qui esperava torn. Hi havia qui es portava el berenar, qui, per alleugerir l’espera, feia tertúlia, i fins i tot qui feia sorollosament la migdiada. Es van produir discussions, plets, crits… No, no exagere. Un galliner. Es veia de lluny que la majoria d’aquelles persones no havien xafat mai una biblioteca, en desconeixien les normes de conducta. En quin merder m’havia posat? Fart de regalets, d’insinuacions deshonestes i d’acusacions d’imparcialitat, vaig posar ordre i vaig fer llistes d’espera. Vaig assumir el compromís de donar hores i d’aplicar rigorosament els torns, amb la condició sine qua non que esperaren al carrer.

Diàlegs esdevingué el llibre més demanat de la biblioteca, per damunt dels best-sellers. El vaig folrar amb plàstic transparent, començava a fer-se malbé.

A l’instant vaig veure el pare, davant meu

Allò no podia ser solament la dèria d’un boig, era alguna cosa més. Em calia saber-ho. Una nit, en quedar-me sol abans de tancar, vaig agafar el llibre i vaig seure a la taula de Tadeu. El vaig obrir, vaig desxifrar, pacient, el pròleg. Explicava com havies de mirar les pàgines negres si volies conversar amb algú absent. Absent, desaparegut, mort! Em féu impressió, però jo volia arribar al fons, saber a què atenir-me. Vaig pensar en els meus pares morts. Havia de ser un, només. Provaria amb el pare. “Si ix bé”, pensí, “a la pròxima parlaré amb la mare, i després amb amics, companys i veïns que trobe a faltar”. Vaig seguir puntualment les instruccions del pròleg. A l’instant vaig veure el pare, davant meu, com l’havia vist tantes voltes, potser més reposat. Vam parlar llargament, amb plaer, de moltes, moltes coses.

vaig fer una llista de difunts a qui m’agradaria reveure

Vaig comprendre l’actitud de Tadeu i dels altres. Ignore amb qui parlaven, però ho imagine. D’habitacions buides, en tenim tots, per dins. A casa, després de sopar, vaig fer una llista de difunts a qui m’agradaria reveure.

La sala gran, oberta, no era lloc adient per als usuaris de Diàlegs; a part de trobar-nos-hi incòmodes, destorbàvem la resta d’assistents a la biblioteca. Vaig habilitar un cambró petit que teníem destinat, provisionalment, a magatzem, i el vaig convertir en el Gabinet de Conversa. Insuportable, la pudor de fum que arribava a fer El vaig buidar de trastos i papers, hi vaig instal·lar dues cadires i una taula. Un finestró deixa entrar llum del carrer i ventila l’estança. Cada dia s’hi encauen vuit o nou persones. Poca broma. N’he fet un reglament d’ús. No he tingut altre remei, la gent va a la seua i no pensa en els altres. Una hora màxim de temps per sessió, per exemple. En una hora, si l’aprofites, pots dir molt. Cal ser efectiu, vindre amb un esquema o guió preparat, no enfilar-se per les branques. No pot ser que un hi passe el matí o la vesprada tancat mentre altres esperen torn amb ànsia. No. Calia ordenar-ho. També hi ha la higiene. Prohibit el menjar i la beguda. S’ho deixaven tot dins, i em tocava fer de criat. I prohibit fumar. Em vaig haver de posar fort, en això. Em digueren de tot. Insuportable, la pudor de fum que arribava a fer.

I així des de fa un mes, des que Tadeu descobrí el poder de Diàlegs. Ell mateix obrí una via nova, per mi imprevista. Totalment convençut, jo, que tots parlaven amb família o amics, se m’acosta ell, en acabat de consumir el seu torn, i diu: «És revelador! Qui diria que el Joseph Conrad, que escriu un anglès tan fi, el parlara tan tosc! O qui podia imaginar que Poe tinguera una veu tan cascada i un tic tan desesperant en l’ull esquerre». «Conrad? Poe?», vaig fer. «Ahir parlí amb el primer —va dir—, i avui amb Poe. Imposa, però prompte t’hi fas. No tenen ínfules. Són més conscients que nosaltres de la pròpia insignificança. O qui podia imaginar que Poe tinguera una veu tan cascada... De fet, el contacte directe amb ells m’ha decebut. No ho malinterpretes: els admire, i no poc, els ho he llegit quasi tot. I per això el desencís. El concepte que en tenia me l’he fet a partir dels seus llibres. I què són els seus llibres? El més exquisit d’ells, el fruit depurat de la seua ment, la punta d’iceberg de la seua personalitat. Al natural, en canvi, veus o intueixes la resta de l’iceberg, les imperfeccions del que no està premeditat o reescrit».

Deplorí no saber prou anglès com per mantindre una conversa digna amb Poe o amb Conrad, però em vingueren ganes de tractar altres escriptors lingüísticament accessibles. Aquell dia, precisament, estava acabant de llegir-me Ficciones, de Borges, llibre de contes extraordinari. Borges m’obri portes dins la ment. M’havia fascinat, per exemple, Funes el memorioso, aquell jove que ho recorda absolutament tot, que pot reconstruir un dia sencer amb cada detall minúscul, i que és incapaç d’abstraure i de pensar globalment. Quan Tadeu parlà de Conradpoe, vaig pensar: avui, quan em quede sol, Borges. I així ho vaig fer. Cap problema. Seguint el mateix procediment que amb els pares o els amics, a l’instant hi havia Jorge Luís Borges davant meu, vestit de gris obscur, subjectant el seu bàcul, l’esguard perdut i les celles alçades.

a l’instant hi havia Jorge Luís Borges davant meu

A mi, el Borges persona no em va decebre. Potser per l’advertència de Tadeu, potser perquè no en tenia un concepte tan elevat —tolerava, diuen, alguns autoritarismes—, potser perquè me l’esperava rigorós o sever en extrem —als seus textos, poesia inclosa, escassegen les emocions no intel·lectuals—; el cas és que conversí amb un home escèptic, tímid, de refinat sentit de l’humor, que sabia escoltar i que de l’únic que pareixia orgullós era de la seua passió pels llibres. Un cavaller. Parlàrem poc d’ell i de la seua obra, sempre es desviava cap als llibres d’altres. Chesterton, Kafka, Kipling, Wells, London, Melville, Buzzati, Les mil i una nits, Wilde, Stevenson i molts més, un seguit de recomanacions i de comentaris que dilataren la conversa fins que es féu tardíssim i jo havia d’anar-me’n. Ens vam acomiadar, vaig eixir corrents de la biblioteca.

L’endemà, després d’una nit d’insomni amb les paraules de Borges surant-me al cervell, quan vaig haver d’atendre el primer usuari de Diàlegs que figurava a la llista, vaig patir dos ensurts. Primer: Diàlegs no era al seu lloc. vaig veure que el Gabinet estava ple de gent, i vaig notar-hi l’ambient carregat... Vaig escorcollar la prestatgeria i la meua taula: res. La intuïció em dugué al Gabinet de Conversa. Segon i pitjor ensurt: no podia obrir la porta, alguna cosa es resistia, des de dins. A poc a poc, empenyent amb força, vaig entreobrir-la i vaig posar un peu per evitar que es tancara. Pel badall, vaig veure que el Gabinet estava ple de gent, i vaig notar-hi l’ambient carregat. Impossible saber quants éssers s’hi apilaven, només vuit o nou rebien la llum pàl·lida que filtrava el finestró. Drets, immòbils, muts, em fitaven. Damunt la taula: Diàlegs, obert.

Què vaig dir? No ho recorde. Vaig tancar el Gabinet amb clau. Aquell dia no hi hauria converses. Als inscrits a la llista d’espera, els vaig dir que tornaren l’endemà, que respectaria l’ordre dels torns. No els féu cap gràcia. Què hi farem! Tot el matí vaig estar inquiet, desficiós, mirant de reüll la porta del Gabinet, sense poder concentrar-me. A hora de dinar, abans de tancar la biblioteca, vaig obrir el Gabinet de bat a bat, sense mirar cap a dins, i vaig marxar.

De vesprada, el Gabinet estava buit. Vaig agafar el llibre.

Què feia aquell home vestit de mecànic, brut de greix,...

Entre el públic habitual de la biblioteca, notí presències estranyes. Què feia aquell home vestit de mecànic, brut de greix, assegut damunt d’una taula? I l’infant de dos o tres anys, que jugava a obrir i tancar reiteradament la porta d’un armari? I la vella que feia punt de ganxo vora els ordinadors?… I Borges. Borges palpava, delerós, llibres de les lleixes; amb gran destresa els obria, se’ls acostava al nas, els olorava. Crec que la seua ment de cec veia molt del que a mi se m’escapa. Borges palpà una de les poques parets lliures de prestatges, i de sobte s’hi enfilà cap amunt, en posició horitzontal, sense caure, com si tinguera imants als peus. Estupefacte, vaig veure com arribava al sostre, i com girava i es posava a l’inrevés, amb els peus a dalt i el cap a baix, despentinat, els cabells blancs rajant-li del crani. Aquell Borges invers, aquell Segrob, avançà a cegues, confiat, recolzat al seu bàcul, fent toc, toc, toc, toc. I vaig comprendre com de gran havia estat l’error comès en deixar-me Diàlegs obert, tota una nit, dins l’habitació. Segrob entropessà amb una làmpada, i estigué a punt d’estampar-se damunt d’una taula on estudiaven tres xiques que haurien patit un ensurt de mort. Segrob, però, s’agafà fort a la làmpada, i, després d’un balanceig... Segrob, però, s’agafà fort a la làmpada, i, després d’un balanceig de pronòstic incert, aconseguí recuperar l’equilibri, i avançà lent, més acuradament, un poc adolorit potser, fins a la paret per on baixà en posició horitzontal fins que es plantà a terra i tornà a ser Jorge Luís Borges. I allà, sense pressa, polidament, s’endreçà amb les mans els cabells i s’allisà la roba. Tot un cavaller.

Aquell error fatal, aquella espifiada, exigia una solució. Hi vaig pensar molt. Molt. Finalment, desesperat, se’m va ocórrer intentar una Sessió de Retorn. Vaig obrir Diàlegs damunt la taula del Gabinet, i en vaig deixar la porta també oberta. Vaig vigilar que només hi entraren ells.

Borges fou el primer. No tardaren a seguir-lo els altres, inclòs l’infant de dos o tres anys. Alguns, no pocs, es quedaren fora. Vés a saber on paren!

a l’instant eixí Tadeu esperitat, amb un fil de sang rajant-li del nas i les ulleres trencades...

Al cap de poc vaig guaitar al Gabinet: només hi havia el llibre. El vaig tancar, el torní a la seua lleixa. L’endemà vam reprendre els torns.

Vaig rumiar sobre el poder i els perills de Diàlegs; l’havia posat en les mans de massa gent, no sempre discreta. I tot apuntava al fet que la trentena llarga d’usuaris actuals es podia ramificar sense límit.

La meua dedicació a la biblioteca —la feina per la qual em paguen!— era mínima, i deficient. Com aturar allò? I, si ho aturava, com reaccionarien amb mi els usuaris de Diàlegs? Què faria, per exemple, la dona que parlava amb el fill mort?

I a l’intent de justificar-me ha respost llançant-me el llibre al cap, i després una cadira.

En aquell foc d’incertesa vaig cremar fins que un vespre, trobant-se Tadeu dins del Gabinet, vaig sentir trons, crits, insults proferits —això em semblà— en francès. En francès? Em vaig acostar a la porta, cautelós, i anava a trucar, però a l’instant eixí Tadeu esperitat, amb un fil de sang rajant-li del nas i les ulleres trencades a les mans. Tadeu féu una portada i s’allunyà cap al carrer. «Espera! —li vaig dir— Què ha passat?». Ell dubtà entre fugir o atendre’m. Ara sí que feia ulls de trastorn! «Céline! —féu, tremolós— Louis-Ferdinand Céline. “Ets un filldeputa torracollons!”, m’ha lladrat, “Un paràsit! I tot açò són collonades!”. I a l’intent de justificar-me ha respost llançant-me el llibre al cap, i després una cadira». Tadeu recuperà, en contar-m’ho, un bocí de calma. Ens miràrem uns segons, quiets, en silenci.

Vaig entreobrir molt a poc a poc la porta, vaig mirar a dins. Ningú.

Poc havia llegit jo, de Céline. Un llibre, només, i no era el mític Viatge al fons de la nit, sinó Mort a crèdit. Prou, però, per saber qui era: un escriptor agressiu, dur, peculiaríssim; i un home rabiós contra la humanitat, marcat per la crueltat i l’absurd de la Gran Guerra, que patí en pròpia carn. Un home rebutjat per antisemita i per col·laboracionista amb els nazis, que detestava les entrevistes i a qui se li’n fotia l’opinió dels altres. La seua obra: un insult —literàriament exquisit— al món.

Del Gabinet de Conversa no arribava soroll. Tadeu no volia tornar-hi. Jo sí que ho vaig fer, poruc, passats uns minuts. Vaig entreobrir molt a poc a poc la porta, vaig mirar a dins. Ningú. Taula i cadires regirats, per terra. Alguna pota solta. Tadeu m’observava, tens, forçant els ulls miops. «Vine», li vaig dir. Ell s’acostà lentíssim, insegur. Hi entràrem, jo al davant.

Pacientment, posàrem cada cosa al seu lloc. Excepte el llibre.

No n’hi havia ja, cap llibre. No l’hem vist mai més.

 

Creative Commons License

Exemplar Únic by Manuel Baixauli ; Leonard Beard ; Jordi Colomer ; Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
is licensed under a Creative Commons Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5 Espanya License.

 

Avís Legal | Accessibilitat | Sobre el web | © Generalitat de Catalunya